Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta.
Una noche de verano conocí una mujer. Le daría un nombre, pero lo desconozco. Se fue de mi lado sin anunciármelo; y aún hoy creo que la imaginé en sueños. La bauticé con nombre de diosa griega. Eurídice. Fue la casualidad —que siempre nos depara los mejores y los peores momentos en la vida—, la que se coló entre nosotros. Aquella noche deambulaba por la calle a unas horas donde la gente de bien se refugia embozada en una manta delante del televisor. Caminaba detrás de ella. La asusté sin querer. “¿Quizás es tuyo el pañuelo?” Ella me miro de soslayo, por encima de unas gafas de pasta oscura, quizás temiendo que iba a sacarle un cuchillo, amedrentándola a realizar cualquier bajeza en un portal cercano. La luz de la calle acentuaba sus rasgos. “Sí. Gracias. No me había dado cuenta que se me había caído…” Vislumbré una inicial grabada en la tela con hilo dorado: una “X” solitaria. Al escuchar su voz me percaté en seguida que era un ángel urbano. Emanaba una seguridad en los gestos que su voz acaramelada acentuaba. Nunca la había visto por el barrio. Des de mi terraza, una atalaya singular, me fijo en la gente que pasea por las calles aledañas a mi manzana. Vi que se alejaba con un andar nervioso, quizás a sabiendas que la seguía con la mirada; mi vista recayendo en sus glúteos. Siempre miro el andarde una mujer por detrás. Lo reconozco. No me lo tengáis a mal.
Cambió de acera por el paso de peatones, anunciando su intención con la mano a medio alzar, en un gesto firme, que hizo frenar en seco a un taxista que parecía ir despistado, buscando un número en la calle. Se plantó en una carrera corta delante de su portal. Empezaba a lloviznar. Hurgó en el bolso para sacar las llaves. “Si me mira”, pensé, “quizás tenga una oportunidad”. Lo hizo en el momento que empujaba el portón. Y me sonrió, arqueando las cejas y musitando una “adiós” inaudible que me pareció un presagio avanzado. Decidí entonces que también iba a seguir sus pasos desde mi terraza. Desde aquel día, coincidí con ella en diversos lugares. En las tiendas del barrio, en los bancos del parque, en el estanco, en la parada del autobús; en la biblioteca; en la cola del teatro. Incluso en la farmacia. Siempre llevaba un libro en la mano y fumaba ávidamente. Tomábamos algún café de tarde en tarde; hablando de nuestros autores preferidos; de anécdotas triviales. Un día la invité a cenar. Declinó amablemente: “Viajo todo el día. Madrugo en exceso”.
Desde hace un tiempo que no sé nada de ella.
Un vecino que algo ido, de andares solitarios, tez blanquecina, y taciturno, me habló un día de ella. “Ha dejado el piso, parece. Un coche gris la recogió una tarde”. Me molestó que aquél individuo supiera más que yo de los andares de mis conciudadanos. Tuve entonces una idea. Me acordé de un detalle. Corrí hacia el estudio. Me agaché debajo de la mesa. Recogí de la papelera un papel amarillo de una docena de notas arrugadas, esbozos de posts que jamás verán la luz; poemas inacabados que jamás deberían haberse escrito. Garabateé una frase; rápida; nerviosa. Salí a la calle. Me colé en su edificio aprovechando que salía un inquilino. Mi aspecto deshilachado debió parecerle poco esperanzador. “Soy amigo de X.”, balbuceé. Se apartó del umbral, franqueándome el paso. Busqué su inicial en la hilera de buzones. Era fácil deducir su puerta. Subí a pie; pensando en qué le diría si ahora apareciese en el rellano. Llamé al timbre. Un eco de pasos olvidados retumbó en las paredes que imaginé vacías; antaño llenas de cuadros. Insistí, aguzando el oído. Un batir de ventanas abiertas parecía saludarme, sonriendo cruelmente de su solitud. Quizás esté o no esté, pensé. Quizás lea esta nota o quizás no, imaginé. Quizás responda o no lo haga. Quizás algún día vuelva al barrio o quizás no. Con ella todo era un “quizás”. Dejo enganchado en su puerta el recuerdo de una noche de verano. Un post-it sacado de una papelera. Quizás me lo devuelva. Quizás no.
Quizás…
Al volver a mi caverna me crucé con el vecino huraño.Vagaba con una gabardina rala, moteada por el polvo y raída por el uso. Parecía haber llorado. Quizás bebido. Su pena era mi pena y entramos en el bar de la esquina, nuestro bar, a refugiarnos de una pertinaz lluvia. Le pagué dos lingotazos de whisky de garrafa y nos deseamos suerte mutuamente. Empezé a contarle mi historia que pareció ya conocía. “Una noche de verano conocí una mujer…”.
* * *
Poques vegades he escrit posts en castellà. Dos cops, crec. Aquí i aquí. Segurament perquè els veïns, tot i que deuen ser catalanoparlants utilitzen aquest idioma per escriure. Segurament així em sento més a prop d’ells en aquest replà d’amplis hortizons. De fugides falses, De retorns imprevistos. De paraules enceses. De silencis ajornats.
Pujo de nou al terrat. Torre de guaita expectant. I miro com creuen el carrer, dialogant, veïns i veïnes a qui mai he saludat. Són mals temps per a la lírica. Per això es buiden pisos. Hi tenen tot el dret. El mateix que nosaltres de demanar que tornin algun dia i el mateix que tenen d’altres nouvinguts a procurar ocupar el seu lloc.
Fracassaran, segurament. Però el barri segueix viu, bategant amb força, cada dia.
Abans que ho digui el Robertinhos, ja ho dic jo: aquest relat ja havia aparegut aquí. Però em faltava material pel programa i el vaig passar per ser llegit. I és clar... amb aquesta calor que fa, què millor que fer un canita al aire a la vora de la mar? I quin millor lloc que anar que no sigui la Illa Roja, a l'Empordà? (que no hi heu estat mai? Doncs allí em trobareu!) I és clar... a qui et pots trobar vora l'aigua colrant-se al sol si hi vas? Doncs a ella; és clar! I això que quan vaig fer el post encara no tenia blog, la xiqueta. I deixeu-la anar, ara...! Amb premi c@tsinclòs! Digueu-me tonto de no fer-li cas...
Aquí, l'audio
Aquí, el text
Arribes cap el tard. A l’horabaixa. Quan el sol comença a escapolir-se rere el penya-segat. T’he vist baixar amb parsimònia les escales que menen a la badia. Aturant-te als esglaons, albirant l’horitzó i qui sap si les clapes a la sorra que deixem els grups de banyistes, que tots nus, s’escampen ací i allà de la petita cala. Decidint d’antuvi on aniràs a jaure. La mar és ben quieta avui. La tempesta de la nit ha deixat un cel límpid de núvols i un aire net de boires i calitja. Sembla que véns a posar el colofó a un jornada silent, amable; encara amb sorpreses, que cap oratge que no anuncia.
En arribar a baix, a la sorra, et descalces. Llences, ara una ara l’altra, les sandàlies endavant. T’ajups en recollir-les i el clot de la brusa, llarga, de cotó blanc, que t’arriba a mitja cuixa, et destapa uns pits morens, turgents; els mugrons fent-se escàpols. Esguardes al teu entorn. Sembla que no saps per on decidir-te. Avances pel dret, cap a l’aigua, però en ser prop la riba, gires cap a la dreta; a prop d’on jec jo. Sense ni fitar-me, deixes caure a la sorra el cistell de vímet i en treus la tovallola. L’estires a poc més de dos metres de la meva. Et veig de reüll. L’antena posada, atén al teu anar i venir. Dissimulo amb la vista posada al llibre que tinc a les mans. En aquell moment s’alça una brisa que fa que la tovallola es plegui sobre si mateixa. Un cop i un altre, les puntes semblen no voler aquietar-se. Mig incorporat, sense dilació, t’aguanto els dos extrems i així, pots estirar-la tota. “Gràcies”. Somrius feblement, forçada. Et dedico un “de re” escarit, educat, per resposta. Torno a la meva ocupació lectora. Tu et vas traient la roba. Asseguda; amb parsimònia; la mirada fixa endavant, impertèrrita. Brusa. Calces...No, no duus sostenidors. Sí, n’estava cert: tens un cos turgent. Colrat pel sol. Contingut. Voluptuós. Afable. M’has conquerit, sense saber-ho.
Em mires, breument, en posar la roba dins el cistell. I somrius. Aprofito el regal. “Arribes quan el sol és a punt d’anar-se’n”. “És quanta menys gent hi ha. I s’està més tranquil·la, oi?”. “Tens raó”. I callo. Torno a la lectura. Impossible unir dues frases seguides. Véns al meu ajut; potser sentint-te culpable de la rudesa. “És freda, avui, l’aigua?”“No, gens”. “Me n’hi vaig, doncs”. T’alces de cop. Decidida. Camines ferma, segura de tu mateixa. Tens una silueta vaporosa. La columna marcada; i unes espatlles notòries. Unes lleugeres cartutxeres; alguna estria. Unes natges generoses, com a mi em plauen. Se’t veu un cos cuidat. Encara no motllurat per cap maternitat. Et faig prop la quarantena... O ni això.
Vas entrant sense temor a l’aigua. Et gires. Saps que t’estic sotjant. Et recrees, coqueta, en els moviments. Et duus l’aigua al coll, al ventre, als braços, als pits. T’hi fregues a consciència, però lleugerament. Et deixes engolir mig cos en la cortina d’aigua. I de cop i volta, fas un bot, un salt en davant, i arquejada com un dofí, et capbusses a dins. Les cames ben juntes. Sí. Decididament tens unes natges fermes, alteroses. T’allunyes en ràpides braçades. Compassades. És evident que nedes habitualment.
Quan tornes, t’atures davant la tovallola. Prens el manyoc de cabells, llargs, ondulats, felins, i com si estrenyessis la bugada, els cargoles sobre si mateixos pren treure’n l’aigua sobrera. Te’ls allises amb els dits oberts i estirats. La barbeta alçada, ulls clucs. No puc deixar de mirar-te de gairell. Em fonc a batzegades. I et deixes caure de genolls primer, i de colzes després, amb tot el cos endavant. Noto l’aire que expulses. És un perfum fresc, cítric. Tanco el llibre. I tanco els ulls. Què fer? Què dir?
Al cap de poc no me’n puc estar: “Què escoltes?” Somrius de nou i m’atanses un dels auriculars.L’altre penja de la teva orella. Una música coneguda m’omple els timpans. “T’agrada?” Sembla que acceptes el joc i l’embat. “Sí. Tinc el seu darrer disc.” Em mostres la crema solar. “Me’n poses?” No em puc negar, és clar. Pot ser anem a prop del costat fosc, ara. “Estira’t”. Em poso rere teu, de genollons, sobre la ronyonada. El meu sexe et deu pessigollejar el borrissol de pèls del final de l’esquena. Procuro no deixar-me caure a sobre... Encara. M’omplo les mans de crema. I te l’aplico diligentment.
—Véns sovint per aquí?
—És la meva illa, no ho sabies?
—He, he, he...
—Ja. Per això t’esperava...
—Com?
—Per pagar-te el peatge, és clar!
—Ha, ha, ha,...
—Dos cops, ja.
—Dos cops, què?
—Que has rigut: dos cops.
—Ho comptes tot, tu?
—Si, sóc de lletres. Em perdo, si no. Sempre em perdo...
I callo. Els meus dits van fent cercles. Cercles concèntrics a cada espatlla, en un paral·lelisme precís, volgut. Cadenciós. No sotgen. No premsem. Només acaricien. Benèvolament. Tímidament. Amb els polzes encadeno les vèrtebres de la columna. I baixo a poc a poc. I llisco cap a confins insondables. Cap el cantó fosc. Obres les cames; potser en un gest maquinal. Involuntari. No ho entenc així. Hi poso un genoll en l’espai lliure i l’avanço; a frec del clot sinuós de les natges. Noto la humitat de l’aigua. O no és la salabror de la mar el que el teu cos em trasmuda? Premo imperceptiblement endavant. Vers la flonjor del teu sexe. I imperceptiblement, tota tu, tremoles.
Continuo el massatge, doncs. Ara les costelles, amb els palmells ben estesos; els dits encerclant-te la flonjor del naixement dels pits. I les mans van dibuixant tot un paisatge al teu cos. El de la platja. El del bosc que ens encercla. El de l’horitzó que ens empeny. Les línies que el rocam m’esbossen m’aboquen a tu. Torno a omplir-me les mans de crema. Allargues els braços tot al llarg del teu cos i amb la punta dels dits, m’acaricies la part alta de la cuixa. Al mateix temps que alces les cames i véns a tocar-me amb els peus, sorrencs, l’esquena; com empenyent-me a seguir amb el massatge. No parles. No parlo. No ens cal. I ja no hi ha aturador. Les mans baixen, lentament, parsimoniosa, per la cintura i s’agombolen en les dues natges. De dins enfora, d’amunt avall. Acollidores. Hi passaria tot l’estiu allí, així; silent, però el temps no es detura. Premo fort als costats. Ja és evident la tebior del teu sexe. Ja és evident la duresa del meu. M’aboco sobre teu i ens besem llargament, sense vergonya.
Una parella de noies, allunyades uns metres d’on som sembla que fa estona que estan sotjant-nos. Queda poca gent a la cala. Només un grup molt retirat que no pot inferir els detalls. Es diuen alguna cosa a cau d’orella i també es besen àvidament l’una a l’altra. Em poso de gairell al teu costat. En tota l’estona no has obert els ulls. “Ja estàs?”“No. Des d’aquí ho faig millor”. Ara, al teu costat, t’encerclo les cames amb les meves. Fràgil presonera. I una mà va amunt a cercar-te el naixement del bescoll. A enfonsar-se en el boscam del teus cabells humits, foscos de cobdícia. L’altra cuita cos avall. A trobar el camí franc, de les dues cames. I s’ensenyoriren del teu caliu. Hi poso un dit, després l’altre. Un al forat estret. L’altre, al cau emboscat. I no hi entra sol aquest. Si no amb dos més. Allí comença un vaivé tardorenc que el dit gros, aquest cop exclòs del joc, es mira de fora estant. Sóc presoner del teu reialme. I els meus dits beuen a pleret dels teus sucs.
Les dues noies, ens observen. L’una li té el pit a la mà de l’altra. L’altra, la seva mà entre les cames. Semblen voler-nos imitar en el nostre joc. Em somriuen alhora i em dediquen una besada pregona i càlida, amb llengües goloses que fan de topall una amb l’altra. Això em fa accelerar el ritme. A l’altre costat, una parella de nòrdics segueixen bocaterrosa; distrets a tot, però m’adono que ell mira per sota l’aixella, amb un ull esbatanat. Petri. El teu cos més una simfonia als dits. El teu alè, una fragor als nadius.
Sembla que ja no pots més. Perquè noto que la teva presó m’encalça amb fúria i no em deixa fugir. Una, dues, tres sacsejades, luxurioses, inclements, indòmites. I te’m desfàs a les mans. Obres per fi els ulls. Un somríure franc en la mirada. I et trobes amb la meva que t’acull.
—Mai abans, ningú... En una platja.. No et pensis que jo...
—És la teva illa, no?. El peatge, ja saps... Espero que em deixis tornar
—Ha, ha, ha,...
Tens un riure badívol, franc, obert. Set’il·lumina la cara. Un darrer raig de sol que t’enlluerna els sentits. T’incorpores de cop. Em beses apressadament als llavis, quasi imperceptibles. “Sí, tens gust a fruit de bosc”. T’alces del tot. T’observo de sota estant, les cames creuades i un somrís als llavis. Et gires i m’ofereixes la mà. “Véns?”, fas senyalant l’aigua. “Ara et segueixo, avançat”. “T’espero. No tardis” I surts, en una cursa breu, irisant, cap a l’aigua. Les gavines s’apropen a la costa en vols rasants. Sembla com si la llum de la tarda s’hagués de perpetuar en aquesta quadre. No hi ha cap més soroll, cap crit, cap remor que trenqui l’aire, més enllà del teu braceig.
Comença a fer fred a la badia.
* * *
Ella va nedar una estona. Mar endins. I en girar-se per saludar el seu company ocasional no el va saber veure. Va tardar una estona en retornar a la sorra; gaudint, feliç, trèmula encara, pels darrers espasmes. Hagués volgut menjar-se, golosa, agraïda, el seu sexe dins l’aigua. Però ell no va venir. Va nedar lentament fins a la riba. En arribar on tenia la tovallola, no va trobar cap rastre d’ell. Va mirar a un cantó i altre. “Heu vist el noi que hi havia aquí abans?”. Les noies que eren prop seu li van respondre amb un gest d’estranyesa, d’incomprensió, alçant les espatlles. Semblaven que no entenien el seu idioma. El seu massatgista havia desaparegut.
Perquè havia hagut algúrealment?
Ja a casa, desant els estris de platja, va tenir la certesa del fet. Al cul del cistell, sota el paquet de tabac, s’amagava un petit llibre de poesia, les planes girades per la humitat. Encara les paraules, de Joan Vinyoli. No podia haver vingut sol allí! Així doncs...
I havia una marca en una pàgina, amb un vers senyalat, «Al mig de la badia»
No inverteixis en causes perdudes: no recordis els dies de la felicitat bevent, ulls aclucats, la llum, al mig de la badia, pres en un cercle de passió.
(...)
Però el clar de la mar, el guspireig de l’escuma, els blancalls. i sobretot una precisa manera de comunicar-nos per les metàfores dels grans poetes i una certa vida indigent tornant-se foc, cremaven l’aire destruint, imperceptiblement, l’ordre establert.”
A la coberta va llegir, dedicada, la resposta a l’enigma. “Per una tarda encisadora. Desitjo que t'agradés el massatge. El veí”. I a sota, un dibuix, talment un gargot fet apressadament. No. No era una signatura. Era..., sí, el perfil d’una badia.
Ja podeu votar el veidedalt als PREMIS BLOC CATALUNYA. Com que veig que molts fan autospam, no seré menys... Cliqueu a sobre el dibuix i aneu directes...
Aquesta podria ser una novel·la històrica a l’ús. Però no l’és. Podria ser una novel·la de viatges. Però tampoc. Podria ser una novel·la d’amor. Menys encara. Perquè és, senzillament, una novel·la. I com a tal, té tots aquest ingredients. Explica una història narrada amb veus distintes; explica el viatge d’un personatge singular a la recerca del seu passat i del seu futur, i explica una pulsió constant per entendre un objectiu; tot per mantenir la tensió del lector. El gir final és la guinda del pastís.
Alfred Bosch ens fa viatjar a cavall del segle XVIII per les set aromes que antigament es deia que tenia el cafè. I ho fa magistralment al llarg d’un recorregut geogràfic que en porta per quatre continents i set regions ben dispars. I ho fa de la mà de Fèlix Dufoy, un jove, d’orelles punxegudes, cella partida i ulls ametllats, que va a al recerca del seu propi jo. Fill d’un predicador hugonot, que ha hagut de deixar la França nativa per les persecucions religioses que s’han endut la mare, tasta per primer cop una beguda que fa poc ha arribat a la capital britànica: el cafè que molts titllem com ”un xarop satànic”. Però l’olor d’aquest beuratge transforma el sentits d’aquest jove tímid i introvertit i l’empeny a fer un viatge iniciàtic a la recerca del millor cafè. I ho fa amb una particularitat: allà on el troba, no el tasta mai. Tan sols l’observa, l’ensuma, l’acarona, l’olora, ... embadaleix amb ell. És un viatge per enriquir el propi esperit.
Els personatges que anirà trobant Dufoy en el seu periple serviran perquè el lector entengui la seva personalitat. Uns personatges que sempre el bategen amb un nom diferent. Perquè diferent l’és als seus ulls. O potser és la relació amb Dufoy que confereix caràcter als seus replicants. Qui ho sap? Al Londres comercial, el pare de Fèlix li farà veure el cantó més sòrdid de la religió: “Buscar el paradís a la terra és cosa de necis” (p. 26), “El plaer mata l’ànima” (p. 49). A l’harem d’Istanbul, Hanna la grega parlarà del seu confessor estimat, Felis l’Effendi: “..quan a Felis, vaig saber que la riquesa del pelegrí solitari era el seu caminar, i que podien gaudir del seu pas, però no del seu destí” (p.80). A l’Aràbia feliç, el mercader Mustafà al Baqarpatirà el dolor del rebuig físic i de l’oblit d’al Filis: “Del mal surt la clemencia, i qui no ha estat maltractat (..) no veu la dolcesa del perdó” (p. 96). A la convulsa Abissínia, la vella Magala, la tia del rei,prendrà Ato-Filas, com el fill predilecte que mai va tenir: “El cor es plany del que no ha vist. I sovint, també és plany del que no existeix” (p. 177). A les terres de Negreria, Tonjo, el jove pastor, fabulador de rondalles, del país de les guineus i les ganes, es farà home abans d’hora gràcies a ell: “Ell era fill del vent, un flamenc solitari” (p.180). A la França prerevolucionaria, el doctor Chirac, s’ofegarà en el seu propi cinisme “…el nom i el renom només donaven privilegis, i en canvi, l’exit només donava un munt de feina” (p.222). I finalment, a les plantacions brasileres de Pernambuco, els braços de l’esclava Rosa Fortaleza li faran coneixer el vertader sentit de l’amor: “Jo porto la boca mullada i per sempre marcada amb el seu bes” (p. 257)
Ja veieu. L’estructura de la novel.la té mèrit. Són episodis sense més lligam que la petjada de Fèlix a la recerca“..del bon saber, i el bon amor —va dir, gairabé va cantar— jo els voldria descobrir (p. 107). A la recerca del seu propi coneixement.
Cada capítol, un país. Cada narrador, una personatge diferent. Un per cada aroma distint del cafè: “Del vinagrede Londres, vaig passar a la menta d’Istanbul, luxosa i conspiradora: d’allà a la flor d’Aràbia, mística i amanerada, al mesc confós de les terres d’Abissínia, i a la pàtria de l’èter, la Negreria dels esperits. Llavors vaig sentir la fetor de la França més bruta i cínica, i ara sóc a aquí, envoltat per la càmfora dels tròpics.” (p. 279). Un pròleg i un epíleg d’un aventurar català enllacen la història pel davant i pel darrera. I ens quedem amb el regust d’una sorpresa final que, segur que per a molts, és inesperada i sorprenent. I dona la talla real a la història. A Bosch sempre li ha agradat jugar amb el lector; fer-lo còmplice dels seus atreviments. Ho va fer en 1714. Ho va fer en L’Avi. Ho va fer en Inquisitio (que ja vaig ressenyar) i sobretot, ho va fer en L’Atles furtiu, per mi, la seva millor obra.
Ja ho hem dit; una novel·la amb tots els ets i uts.
_______________
Si a sobre pots tenir el plaer de ser moderador de la seva lectura d’un fòrum una web de malalts de llibres; seguir-ne les valoracions i apreciacions dels lectors, rebre preguntes que trasllades a l’autor perquè les respongui, i acabar, al cap d’un mes, amb tots ells (lectors i autor) en una debat-tertúlia entorn una taula en cafè històric de la ciutat, és ja per flipar, no? Doncs això és el que hem fet amb aquest llibre. Estic esgotat. Però feliç. Ja ho diu Dufoy: “La felicitat no és una estació final, sinó una manera de viatjar” (p. 123)
I perquè després diguin que la lectura no obre portes ni fa amics. Amics... i veïns!
PS
Si voleu, podeu escoltar en un blog de culte, una entrevista que li van fer fa temps.
-No. Ja veig que no... Haurà de passar-se aquí dins uns quants dies, fins que tot s'aclareixi.
-Senyor comissari, li juro que tot era legal! No com el Berlusconni aquell! Les noies eren veïnes del replà. Precioses totes elles. Encantadores... Els nois, els veïns...; bé, també. Algun carallot entremig, no li nego. Però tot gent de confiança... Bona gent.
-I què feien?
-Doncs una revetlla..., de Sant Joan...; què vol que féssim?
-Una revetlla que ha durat tres dies seguits...!
-Bé. Som gent animada, ja sap. Se'ns va anar la noció del temps.
-És clar. I tot el barri em sembla que també ho sap... Fins i tot em sembla que el districte sencer.
-Però..., era una festa d'amics! Total, per una mica de música, petards, gresca... Ja se sap... Tots érem gent benavinguda...
-Ja..., massa ben avinguda, pel que m'han explicat. Per les fotos que m'han dut la patrulla no sembla gent gaire "edificant", que diguem...; ja que parla d'edificis, vostè. Per cert, com es diu?
-de dalt, veidedalt..,
-Ja! I jo Cleto, AnaCleto. No et fot! Vinga passi cap a dins!
-Són les aparences... Ho diu per les peces de roba..., oi?
-Roba...? Però si tothom anava en pilota picada!
-La calor, ja saps... Teníem piscina...; i els massatges, i ...
-I que em diu de les drogues?
-Drogues? Ah! van trobar una mica de maria...
-Una mica???? Però si allò era un vergel!!! Vostè es dedica a comercialitzar-ne, oi?
-És que el clima de Barcelona els va molt bé a les pobres hortènsies... No me les hauran requisat, oi?
-Ja li fotaré , hortènsies... Ja veurem si no li requissem el pis sencer... En fi, passi cap a dins i reflexioni sobre els fets. M'escriu vostè mateix la declaració, si vol, i ja en parlarem.
- Tinc testimonis que poden assegurar-li que...
-Quins testimonis? Els seus veïns vol dir? Em sembla que estan pitjor que vostè...
-I la trucada?
-Doncs, miri, li ha pasat el temps. Escrigui i calli.
-Em deixa que ho faci per capítols?
-Faci-ho com vulgui, però m'escriu l'acta dels fets. I fins que no acabi, no surt de la garjola. Ni veurà els seus amiguets i amiguetes.
-Una pregunta... On són ells i elles?
-No sé. Els hem perdut la pista. Ja els pot dir que li portin algun entrepà. Crec que té per uns dies...A fer bondat!
-Senyor comissari...
-Què vol?
-Saps què és un blog?
-De notes? És clar...
-No, ja veig que no... Em refereixo a un blog virtual. Tenen connexió a internet aquí?
-Sí.
-Em deixa un ordinador i li ho explico tot amb pèls i senyals?
-Parlant de pèls..., em sembla que no s'ha afaitat bé el bigoti avui.., o no són seus els pèls que duus als llavis?...
-...
-Ja. Vinga, segui i escrigui. Pensi que dugui això de la butxaca fa que em caigui bé.
-Glups! Crec que he perdut la clau... i ara no recordo..., de qui...
-Vinga, vei desnonat. M'ho explica tot i ja veurem què fem de vostè...
Finalment a la festa, si no m'he descomptat, serem els següents veïns (6) i veïnes (13). Totalment descompensat. De conya...! Potser hauré d'avisar a alguns amics que tinc...per compensar.
Alguns/es ja heu dit què dureu a la festa i com anireu vestits. D'altres, no. Després no us queixeu... els que no hi sou ni els que no heu dit res...
Tinc petards, jalar, beguda, música...a dojo; però... i ningú portarà un trist peta per liar?
Que el Pere anava per llenyataire ja ho van descobrir els seus pares ben aviat, quan només amb tres anys va tallar les quatre potes de la taula de noguera del menjador amb una llima d'ungles. Després vindria la cama de fusta de l'avi- heroi de guerra civil- la qual va segar a a queixalades. L'any següent, els Reis li van portar la seva primera destral i en poc temps es van convertir en el tallador més ràpid de la comarca. Totes les noies quedaven embadalides amb l'art del Pere, que , galantment, tallava a tort a dret brancams de presseguers per oferir-los a les noies més delicades. Ja com serrador professional obria les cames de les xicotes més inflexibles a força de mostrar-los l'eina en posició de ferms. Amb la primera serra mecànica que li van regalar no assolia el mínim que l'empresa exigia als seus treballadors. Allò el va capficar durant un any i el va menar al punt de la depressió. Però a la fi, una ànima caritativa, li va explicar com s'engegava i es posava en marxa aquell xerrac mecànic. Des d'aleshores, el nostre veí Pere Serra, s'ha convertit en el nou Atila dels boscos caducifolis i de les esclaes de fusta. No deixa tronc dret que se li posi pel davant. Algun veí li ha suggerit que ho provi amb algunes testes sagrades del PP; però el noi es declara apolític de religió. En un revista que només llegeixo a la perruqueria, vaig veure que sortia al pòster central, vestit només amb un casc i guants, on li feien una entrevista. A les preguntes que li feien responia: "...un menjar?, les tallarines; una beguda? el tallat; un cantant? en Serrat; un lloc per viure?, la serra de Castelltallat".
Felcitats al blocaire gunyador, Josep Pinyol. amb el relat:
"Mirades La pilota arribà al pou i ella mirà avall. -Hi ha ulls que em miren! -És clar! Són els teus reflectits! No la convencé. N'hi havia tres." I a la gunayadora de l'accèssit, Mary Lovevraft per:
"Buh! Després de devorar al nen i llepar la sang que havia espargida sobre el llit, el monstre va tornar al conte del que havia sortit"
Si algú de vosaltres vol el llibre en paper i té por de comprar-ho electrònicament, podeu posar-vos en contacte amb els progenitors de la idea i us en faran arribar els que vulgueu (pagant sant Pere canta, és clar!).
Menció especial a la col·laboradora gràfica, la Kurai Sawada, que ha realitzat la magnífica coberta del llibre.
La meva participació al concurs:
"Sento caure la primera palada. Obro el ulls. Foscor. No em surt la veu. No em puc moure. Ningú durà flors al meu taüt. Sóc mort en vida."
Remenant per la blogosfera descobreixo aquest blog: LlegirB@rcelona.
Una iniciativa de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Biblioteca El Carmel Juan Marsé per gaudir dels llibres i dels carrers de Barcelona. En aquest bloc podreu trobar de forma periòdica imatges, fragments literaris, diversos itineraris barcelonins i activitats relacionades amb la ciutat olímpica.
Barcelona és la protagonista de moltes novel·les. D’autors d’ací i d'allà. Els seus carrers han donat espai a personatges de diferents èpoques i han estat l’escenari de les seves accions, alegries, amors, pors i experiències.
Estic seguint la ruta de Al marge, deA. Pieyre de Mandiargues. Un llibre d'obligada lectura i que sempre havia pensat que algú havia de fer una ruta literària. Per això poso una fota de Joan Colom, un dels fotògrafs que més bé han sabut retratar el món d'un Raval dels cinquanta i seixanta.
L'altre dia anava a fer unes gestions pels barris alts de la ciutat. No hi vaig gaire sovint. Jo sóc d'arran de mar i de pedres gòtiques; però uns papers inexcusables m'hi dugueren a mitja tarda. Passejava prop de la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià sempre serà per mi Calvo Sotelo), i vaig descobrir un personatge insigne prop dels Jardins del Turó Park. Uns jardins dels quals ja en vaig parlar fa temps.
No vaig poder d'estar de fer-li una foto amb el mòbil.
Ara entenc perquè no el deixen sortir gaire a passejar fora del barri... Algú que confon samarreta amb calçotets no sé si mereix gaire crèdit.
PS Val...era una broma..., la foto me l'envia Té la Mà la Mariapel nostre Museu friki. Però perquè serà que quan l'he vista he pensat en ell?
Escrits
![Catablocs.net [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.net [la catosfera ara mateix]")
